L'estabilitat dimensional dels teixits inclou normalment la contracció, l'allargament i la resistència. L'estabilitat dimensional afecta directament la comoditat de la roba i l'aspecte del producte acabat. Els teixits amb una alta estabilitat dimensional mostren un canvi dimensional mínim després del rentat i són menys propensos a deformar-se, mentre que els teixits amb poca estabilitat tenen més probabilitats d'encongir-se, afluixar-se o deformar-se, donant lloc a peces de roba mal-o no atractives.
L'estabilitat dimensional dels teixits està influenciada per diversos factors. La composició de la fibra és clau; les fibres naturals com el cotó i la llana són propenses a la contracció durant el rentat o en ambients humits, mentre que les fibres químiques com el polièster i el niló tenen una millor estabilitat dimensional. Les estructures de teixit o de punt també afecten l'estabilitat: els teixits de punt són més elàstics i propensos a estirar-se o deformar-se, mentre que els teixits són relativament estables, però les variacions de gruix i densitat de teixit poden provocar diferents graus de canvis dimensionals. Els processos d'acabat, com ara tractaments resistents a la fixació per calor, al suavització o a la contracció-, poden millorar significativament l'estabilitat dimensional dels teixits.
En proves i gestió estandarditzada, l'estabilitat dimensional s'avalua normalment mitjançant la contracció de rentat, l'allargament humit i sec i la resiliència, i es prova d'acord amb estàndards nacionals o internacionals com ISO i GB. Una bona estabilitat dimensional no només garanteix la precisió dimensional de les peces acabades, sinó que també millora la durabilitat dels teixits i l'experiència de l'usuari, la qual cosa la converteix en un important indicador de referència per a la selecció de teixits, la producció i el control de qualitat.